13 ene 2014

Ahora que se jodan


Si no hablas valenciano encontrarás el post traducido al castellano más abajo. 
“Van permetre que la Radiotelevisó Valenciana es convertira en el joguet del PP. Van manipular els seus informatius fins aconseguir quotes que farien vomitar al mateix Urdaci. Van tractar de fer-nos creure que vivíem en el centre de l’univers mentre la pudor de l’abocador reglotava sota els nostres peus. Van silenciar als que ja no podien defensar-se per ells mateixos i a les seues famílies. I ara… ara que veuen perillar els seus llocs de treball, ara és quan es disculpen, com si això servira d’alguna cosa i demanen a la ciutadania que defense una televisió pública que fa anys que van deixar de sentir com a pròpia. Ara? Ara que es foten.”
Cada vegada que sent algú cantant esta cançoneta, el comprenc. Dit així, resulta tan contundent que sembla un argument irrebatible. Tant, que no crec ni que pague la pena intentar-ho. De fet, per a què enganyar-nos, si no fora perquè pense una altra cosa, pensaria exactament el mateix.
Millor vos faré una pregunta. On treballeu vosaltres?
Un amic de tota la vida treballa en una empresa tèxtil. A Ontinyent, el meu poble natal, abans hi havia moltes. Ara ja no queda quasi cap i les que segueixen funcionant no són ni l’ombra del que van ser. ERE darere ERE han anat aprimant les seues plantilles fins quedar-se amb uns pocs treballadors als quals paguen menys cada any que passa.
Cada vegada que parle amb ell, m’explica l’última putada que els han fet en l’empresa. Ara mateix tota la plantilla porta dos mesos sense cobrar, treballa deu hores al dia i cobra prou menys del que cobrava el primer any que va entrar en l’empresa, quan cada hora de més es cobrava com a extra.
És la crisi, les vendes han baixat molt, pitjor estan els que han acomiadat que no troben res… No és que ho justifique, però tracta de dur-ho el millor que pot.
Un altra persona molt propera treballa en la gerència d’una gran empresa. Té un contracte per obra, que li renoven cada sis mesos. Però per a que no puga denunciar a l’empresa per no fer-lo fixe, el donen de baixa entre contracte i contracte. Es suposa que és secretari de direcció, però pràcticament porta el departament de vendes ell soletes. Per descomptat, cobra una misèria, però el que més li fot és no tindre vacances pagades. I com ell, en esta mateixa empresa, hi ha altres tres en les mateixes condicions.
L’empresa està passant per un mal moment. Els diuen que no poden fer-los fixes a tots, que per a fer fixe a un haurien de prescindir d’un altre. Així que quasi prefereix seguir així que arriscar-se a que facen el contracte sols a dos i els altres dos vagen al carrer. Per si li toca la palla curta.
Encara que la que més llàstima em dóna, sens dubte, és una altra amiga meua que treballa de teleoperadora per a una empresa de serveis. Dedica les sis hores diàries que passa en el seu cubicle a emetre trucades a clients per a oferir-los ampliacions de serveis que ja sap que no necessiten, que ja sap que no funcionen bé i que, per descomptat, suposen un increment en la factura més que considerable.
Una altra companya seua, amb la que es pren el cafè cada dia en la pausa de mitja hora, treballa atenent les trucades dels mateixos clients als que han endossat els serveis que no necessiten. Criden cabrejats perquè el servei no funciona bé i és molt car. El seu únic objectiu és evitar que es donen de baixa. Se li dóna molt bé, de fet, és pràcticament impossible donar-se de baixa.
Ambdues saben que, encara que el que fan siga legal, s’estan guanyant la vida estafant a la gent. La majoria de les vegades, a més, son persones majors que accepten els serveis sense haver entès realment el que els estaven oferint.
Els sap greu, se senten culpables i fora del treball adverteixen a tothom que no se’ls passe pel cap donar-se d’alta en eixos serveis. Però ara mateix no troben res millor, així que segueixen prenent el seu cafè tots els dies a la mateixa hora. Entre estafa i estafa.
Tal vegada algun dia esta gent, a la qual estime, perda la merda de treball que tenen i maleïsquen cada minut que van passar allí sense lluitar pels seus interessos, sense negar-se a fer el que creien que estava malament, sense plantar-se davant dels seus caps i dir-los a la cara que són uns fills de puta.
Què voleu que vos diga. Si això arriba a passar, mai m’atreviria a dir-los: Ara vos foteu.
Jo no sóc ni he sigut mai treballador de RTVV. Supose que podríem dir que sóc un dany col·lateral. Un guionista que ha treballat per a productores externes que treballaven per a RTVV. És a dir, que quan escolte això de “Que es foten” no em sent al·ludit. Però no puc evitar quedar-me mirant al que ho ha dit pensant: On treballarà este?
Em sorprèn el nivell d’exigència que la gent té amb els treballadors de la televisió autonòmica. Dóna la sensació de que els exigeixen les heroïcitats que ells mateixos no s’atreveixen a fer als seus propis treballs.
No els exculpe. Els treballadors no tenen cap justificació. Ho han fet fatal i ho saben. I tampoc vull possar-los a tots al mateix sac. A alguns no va fer falta pressionar-los molt per a que manipularen perquè ja venien manipulats de casa. Però són molts els que sí que es van sentir pressionats i ara es culpen per no d’haver-se plantat davant de qui fera falta i haver-li dit a la cara: Em negue a fer açò. Lamentablement la gran majoria no ho va fer i estic segur que ara això pesa sobre les seues consciències. Merescut ho tenen.
Però comprenguem almenys que no era fàcil. Tal vegada tu, en la seua situació, hauries fet el mateix.
I hem de ser capaços també de comprendre que, si tanquen la tele, els que es foten no són solament ells. Va a fotre’s moltíssima més gent que treballava indirectament per a RTVV a través d’empreses satèl·lit. Jo mateix, hauré de dedicar-me a una altra cosa si vull seguir vivint ací o anar-me’n de València si vull seguir sent guionista, perquè amb el tancament de RTVV s’està signant la sentència de mort de tot el sector audiovisual valencià.
I tu mateix, que treballes en una fàbrica, en un supermercat o en una tenda de barri, si eres valencià, també t’hauràs de fotre. Perquè ja no hi haurà cap tele que et parle en la teua llengua. Perquè mai tindràs la radiotelevisió pública que t’hauria agradat tindre, la que podries haver tingut si hagueres eixit al carrer a protestar quan el que veies al sintonitzar-la no t’agradava. Ara, probablement, ja siga massa tard.
Jo sols dic, que posats a desitjar que algú es fota, per què no procurem que per una vegada es foten els vertaders culpables? Que es fota Fabra, que es fota Camps, que es fota Zaplana i que es foten tots i cadascun dels gossos falders que van mossegar l’os fins arribar a la medul·la. Tant de bo una plaga de ràbia faça que es devoren entre ells.
Zaplana, Camps y Fabra
“Permitieron que la Radiotelevisón Valenciana se convirtiera en el cortijo del PP. Manipularon sus informativos hasta alcanzar cuotas capaces de hacer vomitar al mismo Urdaci. Trataron de hacernos creer que vivíamos en el centro del universo mientras el hedor del vertedero apestaba bajo nuestros pies. Silenciaron a los que ya no podían defenderse por sí mismos y a sus familias. Y ahora… ahora que ven peligrar sus puestos de trabajo, ahora es cuando se disculpan, como si eso sirviese de algo y piden a la ciudadanía que defienda una televisión pública que hace años que dejaron de sentir como propia. ¿Ahora? Ahora que se jodan.”
Cada vez que oigo a alguien cantando esa cantinela, le comprendo. Dicho así, resulta tan contundente que parece un argumento irrebatible. Tanto, que no creo ni que merezca la pena intentarlo. De hecho, para qué nos vamos a engañar, si no fuese porque pienso otra cosa, pensaría exactamente lo mismo.
Mejor os haré una pregunta. ¿Donde trabajáis vosotros?
Un amigo de toda la vida trabaja en una empresa textil. En Ontinyent, mi pueblo natal, antes había muchas. Ahora ya no queda casi ninguna y las que siguen funcionando no son ni la sombra de lo que fueron. ERE tras ERE han ido adelgazando sus plantillas hasta quedarse con unos pocos trabajadores a los que pagan menos cada año que pasa.
Cada vez que hablo con él, me cuenta la última putada que les han hecho en la empresa. Ahora mismo toda la plantilla lleva dos meses sin cobrar, trabaja diez horas al día y cobra bastante menos de lo que cobraba el primer año que entró en la empresa, cuando cada hora de más se cobraba como extra.
Es la crisis, las ventas han bajado mucho, peor están los que han despedido que no encuentran nada… No es que lo justifique, pero trata de sobrellevarlo lo mejor que puede.
Otra persona muy cercana trabaja en la gerencia de una gran empresa. Tiene un contrato por obra, que le renuevan cada seis meses. Pero para que no pueda denunciar a la empresa por no hacerle fijo, le dan de baja entre contrato y contrato. Se supone que es secretario de dirección, pero prácticamente lleva el departamento de ventas él solito. Por supuesto, cobra una miseria, pero lo que más le cabrea es no tener vacaciones pagadas. Y como él, en esa misma empresa hay otros tres en las mismas condiciones.
Por lo visto la empresa está pasando por un mal momento. Les dicen que no pueden hacerles fijos a todos, que para hacer fijo a uno tendrían que prescindir de otro. Así que casi prefiere seguir así a tener que arriesgarse a que hagan el contrato solo a dos y los otros dos vayan a la calle. Por si le toca nones.
Aunque la que más lástima me da, sin duda, es otra amiga mía que trabaja como teleoperadora para una empresa de servicios. Dedica las seis horas diarias que pasa en su cubículo a emitir llamadas a clientes para ofrecerles ampliaciones de servicios que ya sabe que no necesitan, que ya sabe que no funcionan bien y que, por supuesto, suponen un incremento en la factura más que considerable.
Otra compañera suya, con la que se toma el café cada día en la pausa de media hora, trabaja atendiendo las llamadas de esos mismos clientes a los que han endosado los servicios que no necesitan. Llaman cabreados porque el servicio no funciona bien y es muy caro. Su único objetivo es evitar que se den de baja. Se le da bien, de hecho, es prácticamente imposible darse de baja.
Ambas saben que, aunque lo que hacen sea legal, se están ganando la vida timando a la gente. La mayoría de las veces, además, es gente mayor que acepta los servicios sin haber entendido realmente lo que le estaban ofreciendo.
Les sabe mal, se sienten culpables y fuera del trabajo advierten a todo el mundo que no se les ocurra darse de alta en esos servicios. Pero ahora mismo no encuentran nada mejor, así que siguen tomando su café todos los días a la misma hora. Entre timo y timo.
Tal vez algún día esta gente, a la que quiero, pierda la mierda de trabajo que tienen y maldigan cada minuto que pasaron allí sin luchar por sus intereses, sin negarse a hacer lo que creían que estaba mal, sin plantarse delante de sus jefes y gritarles a la cara lo hijos de puta que eran.
Qué queréis que os diga. Si eso llega a pasar, jamás me atrevería a decirles: Ahora os jodéis.
Yo no soy ni he sido nunca trabajador de RTVV. Supongo que podríamos decir que soy un daño colateral. Un guionista que ha trabajado para productoras externas que trabajaban para RTVV. Es decir, que cuando oigo eso de “Que se jodan” no me siento aludido. Pero no puedo evitar quedarme mirando al que lo dice pensando ¿donde trabajará este?
Me sorprende el nivel de exigencia que la gente tiene con los trabajadores de la televisión autonómica. Da la sensación de que les exigen las heroicidades que ellos mismos no se atreven a hacer en sus propios trabajos.
No les exculpo. Los trabajadores no tienen justificación alguna. Lo han hecho rematadamente mal y lo saben. Y tampoco quiero meterlos a todos en el mismo saco. A algunos no hizo falta presionarlos mucho para que manipulasen porque ya venían manipulados de casa. Pero son muchos los que sí se sintieron presionados y ahora se repiten a sí mismos que deberían haberse plantado delante de quien fuese y haberle dicho a la cara: Me niego a hacer eso. Lamentablemente la gran mayoría no lo hizo y estoy seguro de que ahora eso pesa sobre sus consciencias. Merecido lo tienen.
Pero comprendamos al menos que no era fácil. Tal vez tú, en su situación, habrías hecho lo mismo.
Y tenemos que ser capaces también de comprender que, si cierran la tele, los que se joden no son solo ellos. Se va a joder muchísima más gente que trabajaba indirectamente para RTVV a través de empresas satélite. Yo mismo, tendré que dedicarme a otra cosa si quiero seguir viviendo aquí o irme de Valencia si quiero seguir siendo guionista, porque con el cierre de RTVV se está firmando la sentencia de muerte de todo el sector audiovisual valenciano.
Y tú mismo, que trabajas en una fábrica, en un supermercado o en una tienda de barrio, si eres valenciano, también te vas a joder. Porque ya no habrá ninguna tele que te hable en tu lengua. Porque jamás tendrás la radiotelevisión pública que te habría gustado tener, la que podrías haber tenido si hubieses salido a la calle a protestar cuando lo que veías al sintonizarla no te gustaba. Ahora, probablemente, ya sea tarde.
Yo solo digo, que puestos a desear que alguien se joda, ¿por qué no procuramos que por una vez se jodan los verdaderos culpables? Que se joda Fabra, que se joda Camps, que se joda Zaplana y que se jodan todos y cada uno de los perros falderos que mordieron el hueso hasta llegar al tuétano. Ojalá una plaga de rabia haga que se devoren entre ellos.